Espectadors

Hola somiatruites! Em presento: sóc en Bitruvi i us trobeu davant del meu blog d'escriptura creativa en català... Potser no és el millor de tots, però us puc assegurar que el relat d'avui és fresc com una rosa. El conte curt es titula: Espectadors. Endavant amb la lectura!

En Mario estava, sol a la seva habitació, tocant la flauta travessera. Els seus llavis s'aferraven al metall calent, i les seves mans es bellugaven com dues formigues. Executava la partitura, la melodia, amb claredat i atenció. I tenia vint-i-set persones observant-lo en aquell moment. Com ho sabia? La pantalla del seu móvil, situada davant, deixava veure l'aplicació Periscope, de transmissió de vídeo en directe.

Vint-i-set persones. Tot un rècord per un principiant. En Mario, tocant la flauta travessera, es sentia molt satisfet. Segur d'estar tocant una bona melodia.

De cop i volta l'aplicació li va ensenyar un nou missatge. Un missatge dels programadors que, per tal de posar a prova el seu programa de detecció facial, li preguntava si volia saber quanta gent l'estava observant de debó, tocant la flauta travessera. És a dir, quants dels seus espectadors estaven mirant la pantalla. Com si fos un joc, en Mario va acceptar.

De cop i volta el nombre d'espectadors va passar a ser 3. "Com pot ser?" es va preguntar en Mario. "Si que sóc poc agradable a la vista, pels meus espectadors". Però, lluny de desanimar-se, va seguir tocant, perquè en qüestió de segons va deixar de pensar en Periscope, i en el vídeo, i va passar a fixar-se en la fluïdesa, en la bellesa de la cançó.

Les notes regalimaven com gotes d'un gelat. I, a quilòmetres de distància, una dona duia a passejar el seu gos. Es va trobar amb el veí de la casa del davant i, en mig d'una conversa relaxada, el gos se li va escapar. Havia vist, lluny, un company de la seva espècie, i aquell dia tenia ganes de joc. Va saltar jardins i tanques, fins al punt que la senyora ja el tenia per perdut. Però gràcies a la música d'en Mario, que sortia dels altaveus d'una de les cases, l'animal s'hi va acostar, tafaner. I la persona que se n'encarregava, a la fi, el va poder trobar a temps.

Així és com en Mario, a través de la seva dolça melodia, va poder salvar una desconeguda de molts maldecaps. Però ell no ho va saber ni ho sabrà mai, i encara ara es troba entossudit en fer còrrer els braços com formigues, pel metall.

Fins aquí el fragment de narrativa! Si t'agrada això, demostra-ho afegint aquest blog als teus Favorits!

Ep! Em moro de ganes de conèixer-te a Twitter!

Voleu saber la veritat??

Bon dia somiatruites! Sóc en Bitruvi i em trobo omplint de lletra aquest fantàstic blog. L'article d'avui el dedico a una follower, amiga... que m'ha escrit:

La història de la pela de plàtan és veritat?

És una pregunta que es fan els estudiosos de totes les grans obres de literatura. I la resposta és, en la meva opinió, que tota ficció té una part de veritat! Per exemple, Terry Pratchett, un dels millors autors de fantasia per adults, explica que va treballar de periodista en una central nuclear... i que, si expliqués el que allà va veure, resultaria molt més increïble que les històries que ell ha escrit!

De la mateixa manera, Empar Moliner és una escriptora catalana que reflecteix en elspersonatges dels seus contes un boçí de la seva personalitat.

Però una virtut d'una gran història és que no només representa una part de la vida de l'autor, sinó del lector!

I tu què en penses? Comenta aquí o escriu-me a Twitter: @bitruvi

Fins una altra somiatruites!!

Un llibre fantàstic i terrible

Bon dia somiatruites! Com prova la calor de l'estiu? Sóc en Bitruvi i esteu llegint el blog d'escriptura creativa que us duu les idees més innovadores. I, en aquesta ocasió, us porto una proposta que de ben segur que us arrencarà les neurones de la mandra i l'avorriment de cinc migdiades seguides.

Així doncs, eixugueu-vos la suor perquè el llibre que us presento no és un llibre com qualsevol altre! Com vaig dir l'entrada anterior, es tracta de El millor dels mons de l'autor català Quim Monzó. Passar la vista pel damunt de les pàgines d'aquest recull de contes... és com notar la frescor i l'acidesa de la llimonada: això, aviat ho he pogut comprovar. Hi trobareu descripcions a gran detall de la nostra vida quotidiana. En un principi les situacions no es desvien d'allò que creiem normal però, de mica, ens adonem que hi ha quelcom que ens inquieta, alguna cosa que no encaixa...

Així doncs, quin és l'ingredient especial d'aquesta recepta de la casa? En el meu parer, Quim Monzó fa servir la ironia i el dubte d'una manera magistral, i capgira tots els esquemes. Aviat ens adonem que la realitat no es construeix sobre fonaments estables, i ens trobem desemparats però, alhora, més lliures. Per tant, El millor dels mons és un llibre excepcional, perquè aconsegueix, d'una manera que encara no he comprès, que el lector pateixi com si li arrenquessin la carn però alhora vulgui seguir llegint i llegint fins que s'acaba el conte.

Això és Bitruvi: escriptura creativa i un petit resum de les meves vivències literàries. Ara bé, com que això és un blog, encara gaudirem més amb els teus comentaris! Quin llibre has llegit aquest estiu? Et llegiràs El millor dels mons? Comparteix!

També m'ho pots dir a Twitter. Responc a tots els missatges! @Bitruvi

Atenció a la propera entrada. Toca un conte una mica especial!

Un llibre terrible + La taca

Bon dia somiatruites! Sóc en Bitruvi, i aquest és el meu blog d'escriptura creativa, amb les propostes més originals. El blog que remou el panorama literari com la mosca emprenyadora que sobrevola un plató de Telenotícies.

El relat d'avui em servirà per introduïr un apartat nou: Crítica literària. Sí senyor! Ho heu llegit correctament: la vida és curta, i Bitruvi us porta aquells llibres que val la pena descobrir.


Estic escrivint davant la pantalla d'un ordinador. La llum freda m'il·lumina la cara. De mica en mica em concentro en l'escrit i no puc fer sinó seguir i seguir teixint l'esquema del text. I així és com oblido a poc a poc el que he fet i viscut durant la jornada. Finalment, vençut pel cansament, m'incorporo per pensar. M'incorporo per tornar a pensar en les idees que han inspirat aquest escrit. Així és com, de sobte, em miro el braç i la veig.

És una taca, de color marró, de tacte enganxós, que em recobreix la pell. Penso: com és possible? Acosto el colze a la pantalla perquè la llum la il·lumini: em fa mandra obrir el llum de l'habitació o pujar les persianes perquè entri la claror de la matinada. I, és clar, hi és: grossa i desafiant.

Primer ho intento amb saliva: qui no ho provaria així? Però no, és evident que amb l'aspecte que té la taca no pot marxar amb el líquid que emana de la boca. Això seria massa fàcil i aquesta no és una taca qualsevol. Per tant, la següent solució és intentar-ho amb... sí, ja ho tinc: amb un mocador de butxaca. Frego i frego i no se'n va.

Carai, sembla que la taca necessita una atenció especial. Vaig al lavabo. Les meves passes deuen haver despertat tota la família, que s'ha quedat a dormir a ca l'àvia pel sopar familiar que cada any celebrem. Però tant fa. Agafo aigua i sabo, i frego. Rasco contra la superfície rugosa que ha esdevingut la meva pell. A mesura que m'hi dedico, adquireixo una mena de sentiment envers la taca. No sé si és odi, o fàstic, o respecte. Tinc la sensació que és una taca especial, que es troba fora de la pròpia definició.

Apareix la meva cosina Emi per la porta del lavabo. Té sis anys i una cara bufona però apagada. En explicar-li el meu problema, de cop i volta sembla molt preocupada. Es deu imaginar que la taca és alguna mena de malaltia infecciosa? Miro de calmar-la, sense deixar de fregar, però aviat escapa de la meva vista. I, mala notícia: ha anat a buscar la meva tieta. I tothom sap que la meva tieta és hipocondríaca.

Mitja hora i molts maldecaps després, arribo a Urgències. El metge m'até: estic estirat a la camilla, marejat. No sé si és per la pols de ca l'àvia o de tant fregar. Abans que el doctor em digui res, li faig un gest amb la mà i murmuro: "Un moment, que ja gairebé està neta la taca..." I, efectivament, només queda quatre pics de color marró de la clapa monstruosa, que acabo d'esbandir amb una passada d'aigua i sabó.


Fins aquí el relat d'avui. Ara toca presentar la primera crítica literària d'aquest fantàstic blog! Però, un moment! Ja has afegit aquesta pàgina web a Preferits? Fes-ho i demostra a la resta què és el que més t'agrada d'Internet.

Com deia abans, la ressenya que ve és... El Millor dels Mons, un recull de contes. L'autor, Quim Monzó, en la seva màxima expressió.

Voleu saber perquè El Millor dels Mons és un llibre terrible i excel·lent alhora? Aleshores no us podeu perdre la propera entrada d'aquest blog!

Ep! Em moro de ganes de conèixer-te a Twitter! @Bitruvi

Sóc la pela de plàtan

Bon dia somiatruites! Això és Bitruvi, el blog d'escriptura creativa, llibres i literatura, cultura i contracultura, amb un polsim de fenòmen friki i algunes propostes de pensament creatiu.

El conte d'avui ens transporta a un lloc que potser és molt remot, però potser es troba a tocar de casa...

Sóc la pela de plàtan. Menyspreada i oblidada. Suro per sobre de la pols. És una pols centenària, dipositada pel col·lectiu de peus que ja les ha trepitjat. Petjades i més petjades, perseguint una varietat de camins que ni tant sols jo sóc capaç d'imaginar. Sí, la meva ment privilegiada de pela de plàtan. I és que, qui més indicat que jo per les reflexions filosòfiques? Ningú es recorda de mi i és per això que tinc tot el temps del món per pensar.

I pensaré: pensaré en el meu pla de venjança. El voleu saber? Abans, deixeu que us expliqui la meva història. Que és ràpida i recent i, per tant, us podré explicar amb el detall que es mereix.

Jo vaig nèixer, verda i lluent, amb un destí molt important per a tots vosaltres. Ser menjada. Ser degustada. Ser consumida. I em van tenir exposada als millors aparadors. Al preu més car. No vaig durar gaire. Aviat una mà de tacte sedós em va assenyalar. Potser no es va notar, ja que la meva pell és maca però no gaire expressiva. Però sóc sincera en dir-vos que vaig esclatar d'alegria. Poc sabia que acabaria com estic ara, llençada a terra a la mercè de l'escombriaire que em reculli.

Per tant, em pregunto: realment em mereixo això? De la resposta, n'estic convençuda: menjat o no menjat el seu endins, una pela de plàtan és una pela de plàtan, i cal respectar la seva categoria de senyora. Així que vés amb compte, vianant, perquè el dia que menys t'ho esperis, en el precís moment que et fixis en aquest nuvolet tant bufó que hi ha al cel... jo, amb totes les meves forces, et faré caure contra el terra. Que és dur i ple de pols. I t'enduràs una bona patacada. Fins aquí la meva venjança subtil. Una venjança digna de l'honor de ser el que sóc: una pela de plàtan.

Fins aquí el meu primer, primeríssim blogpost. Ara bé, sabeu com se'm va acudir aquest conte curt?

Ep, un moment! Abans d'això, em moro de ganes de conèixer-te a Twitter! @Bitruvi

La qüestió és que un dia, mentre passejava pel carrer, estaba observant un núvol ben bufó que penjava del cel. De sobte em vaig adonar que havia posat els peus a un mil·límetre d'una immensa pela de plàtan! I vaig donar les gràcies a la pela de plàtan per evitar-me la patacada. Jo, parlant a una pela de plàtan! Que boja que és de vegades la inspiració.

En fi, això és Bitruvi: escriptura creativa. Ara et toca a tu: qui t'agradaria que trepitgés la pela de plàtan? Ànims i comenta!