El relat d'avui em servirà per introduïr un apartat nou: Crítica literària. Sí senyor! Ho heu llegit correctament: la vida és curta, i Bitruvi us porta aquells llibres que val la pena descobrir.
Estic escrivint davant la pantalla d'un ordinador. La llum freda m'il·lumina la cara. De mica en mica em concentro en l'escrit i no puc fer sinó seguir i seguir teixint l'esquema del text. I així és com oblido a poc a poc el que he fet i viscut durant la jornada. Finalment, vençut pel cansament, m'incorporo per pensar. M'incorporo per tornar a pensar en les idees que han inspirat aquest escrit. Així és com, de sobte, em miro el braç i la veig.
És una taca, de color marró, de tacte enganxós, que em recobreix la pell. Penso: com és possible? Acosto el colze a la pantalla perquè la llum la il·lumini: em fa mandra obrir el llum de l'habitació o pujar les persianes perquè entri la claror de la matinada. I, és clar, hi és: grossa i desafiant.
Primer ho intento amb saliva: qui no ho provaria així? Però no, és evident que amb l'aspecte que té la taca no pot marxar amb el líquid que emana de la boca. Això seria massa fàcil i aquesta no és una taca qualsevol. Per tant, la següent solució és intentar-ho amb... sí, ja ho tinc: amb un mocador de butxaca. Frego i frego i no se'n va.
Carai, sembla que la taca necessita una atenció especial. Vaig al lavabo. Les meves passes deuen haver despertat tota la família, que s'ha quedat a dormir a ca l'àvia pel sopar familiar que cada any celebrem. Però tant fa. Agafo aigua i sabo, i frego. Rasco contra la superfície rugosa que ha esdevingut la meva pell. A mesura que m'hi dedico, adquireixo una mena de sentiment envers la taca. No sé si és odi, o fàstic, o respecte. Tinc la sensació que és una taca especial, que es troba fora de la pròpia definició.
Apareix la meva cosina Emi per la porta del lavabo. Té sis anys i una cara bufona però apagada. En explicar-li el meu problema, de cop i volta sembla molt preocupada. Es deu imaginar que la taca és alguna mena de malaltia infecciosa? Miro de calmar-la, sense deixar de fregar, però aviat escapa de la meva vista. I, mala notícia: ha anat a buscar la meva tieta. I tothom sap que la meva tieta és hipocondríaca.
Mitja hora i molts maldecaps després, arribo a Urgències. El metge m'até: estic estirat a la camilla, marejat. No sé si és per la pols de ca l'àvia o de tant fregar. Abans que el doctor em digui res, li faig un gest amb la mà i murmuro: "Un moment, que ja gairebé està neta la taca..." I, efectivament, només queda quatre pics de color marró de la clapa monstruosa, que acabo d'esbandir amb una passada d'aigua i sabó.
Fins aquí el relat d'avui. Ara toca presentar la primera crítica literària d'aquest fantàstic blog! Però, un moment! Ja has afegit aquesta pàgina web a Preferits? Fes-ho i demostra a la resta què és el que més t'agrada d'Internet.
Com deia abans, la ressenya que ve és... El Millor dels Mons, un recull de contes. L'autor, Quim Monzó, en la seva màxima expressió.
Voleu saber perquè El Millor dels Mons és un llibre terrible i excel·lent alhora? Aleshores no us podeu perdre la propera entrada d'aquest blog!
Ep! Em moro de ganes de conèixer-te a Twitter! @Bitruvi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada