El conte d'avui ens transporta a un lloc que potser és molt remot, però potser es troba a tocar de casa...
Sóc la pela de plàtan. Menyspreada i oblidada. Suro per sobre de la pols. És una pols centenària, dipositada pel col·lectiu de peus que ja les ha trepitjat. Petjades i més petjades, perseguint una varietat de camins que ni tant sols jo sóc capaç d'imaginar. Sí, la meva ment privilegiada de pela de plàtan. I és que, qui més indicat que jo per les reflexions filosòfiques? Ningú es recorda de mi i és per això que tinc tot el temps del món per pensar.
I pensaré: pensaré en el meu pla de venjança. El voleu saber? Abans, deixeu que us expliqui la meva història. Que és ràpida i recent i, per tant, us podré explicar amb el detall que es mereix.
Jo vaig nèixer, verda i lluent, amb un destí molt important per a tots vosaltres. Ser menjada. Ser degustada. Ser consumida. I em van tenir exposada als millors aparadors. Al preu més car. No vaig durar gaire. Aviat una mà de tacte sedós em va assenyalar. Potser no es va notar, ja que la meva pell és maca però no gaire expressiva. Però sóc sincera en dir-vos que vaig esclatar d'alegria. Poc sabia que acabaria com estic ara, llençada a terra a la mercè de l'escombriaire que em reculli.
Per tant, em pregunto: realment em mereixo això? De la resposta, n'estic convençuda: menjat o no menjat el seu endins, una pela de plàtan és una pela de plàtan, i cal respectar la seva categoria de senyora. Així que vés amb compte, vianant, perquè el dia que menys t'ho esperis, en el precís moment que et fixis en aquest nuvolet tant bufó que hi ha al cel... jo, amb totes les meves forces, et faré caure contra el terra. Que és dur i ple de pols. I t'enduràs una bona patacada. Fins aquí la meva venjança subtil. Una venjança digna de l'honor de ser el que sóc: una pela de plàtan.
Fins aquí el meu primer, primeríssim blogpost. Ara bé, sabeu com se'm va acudir aquest conte curt?
Ep, un moment! Abans d'això, em moro de ganes de conèixer-te a Twitter! @Bitruvi
La qüestió és que un dia, mentre passejava pel carrer, estaba observant un núvol ben bufó que penjava del cel. De sobte em vaig adonar que havia posat els peus a un mil·límetre d'una immensa pela de plàtan! I vaig donar les gràcies a la pela de plàtan per evitar-me la patacada. Jo, parlant a una pela de plàtan! Que boja que és de vegades la inspiració.
En fi, això és Bitruvi: escriptura creativa. Ara et toca a tu: qui t'agradaria que trepitgés la pela de plàtan? Ànims i comenta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada